dissabte, 7 / novembre / 2009
dimecres, 28 / octubre / 2009
Asterix i Obelix 50 anys
El juny passat es va inaugurar a Lovaina (Flandes) un museu dedicat a Hergé, l'autor del personatge de Tintín. L'obertura es va fer coincidir amb el vuitantè aniversari del naixement de les Aventures de Tintín, la sèrie europea de 'comic' més influent del segle XX. Amb permís, és clar, del petit gal Asterix, ideat pels francesos Albert Uderzo (dibuixant) i René Goscinny (guionista). Demà, precisament, se celebraran els cinquanta anys de la primera aventura del petit gal i dels seus amics, apareguda al número 1 del setmanari Pilote. El primer àlbum, 'Asterix el Gal', no va aparèixer fins el 1961, i va ser seguit de trenta-dos volums més, traduïts a més de cent llengües. Unes traduccions que, com en el cas del català, arrosseguen algunes incoherències en els noms dels personatges. Començant pels dels protagonistes mateix, Asterix i Obelix.
En les primeríssimes edicions (de les editorials Bruguera i Mas-Ivars, i també en una reedició de Grijalbo/Dargaud i Hodder/D de 1996) el nom d'aquests dos personatges era agut (Asterix i Obelix, com consta al Petit Curial Enciclopèdic), d'acord amb la fonètica original francesa, i conservava, per tant, el joc de paraules irònic ideat pels autors: en francès, Astérix s'acosta fonèticament a asterisc, el signe gràfic en forma d'astre petit; i Obélix remet directament a la forma d'obelisc del gros traginador de menhirs. A les edicions posteriors (de Grijalbo/Dargaud, Planeta, Salvat, el Cercle de Lectors), en canvi, el nom de tots dos protagonistes esdevé pla (Astèrix i Obèlix), qui sap si per una mala interpretació de l'accent francès (que marca la pronúncia de la vocal, no la síl·laba tònica) o per influència de la solució espanyola (Astérix, Obélix). Amb aquest desplaçament de l'accent, que s'ha perpetuat fins ara, tots dos noms s'han allunyat del joc de paraules original i han impedit d'entendre, o veure, a primer cop d'ull la ironia que s'hi amaga, especialment en el cas del 'petit astre gal'.
Amb una llista de personatges tan llarga (més de cent cinquanta noms, en la trentena de volums), hi ha uns quants casos més de traducció inadequada que esborren o amaguen la intencionalitat irònica dels autors a l'hora de batejar-los. Com el cap del poblat gal, Abraracourcix en francès (format a partir de l'expressió 'à bras raccourci', 'amb violència'), que en els primers volums en català apareixia sota la forma servil Abraracúrcix, si bé, més tard, es va trasmudar en Acopdegarròtix i Copdegarròtix, formes més adequades al sentit original. Un cas semblant és el del gosset d'Obelix, Idéfix en francès ('idea fixa', 'mania'), transformat en Idèfix (adaptació servil i opaca) o Ideàfix (matussera), que hauria valgut més de 'traduir' per algun equivalent propi i diàfan.
Jem Cabanes / Martí Crespo
Vilaweb
dimecres, 7 / octubre / 2009
Cinc mirades al còmic belga
C/ Sant Oleguer 6-8,
08001 Barcelona
Més informació: www.bcn.cat/ciaj
Horari: de dilluns a divendres de 10 a 14.00h y de 16 a 20.00h
dijous, 17 / setembre / 2009
Miguel Calatayud, Premi Nacional de Il·lustració
Miguel Calatayud ha estat guardonat avui amb el Premi Nacional d'Il·lustració 2009, pel conjunt de la seva obra. El premi, concedit pel Ministeri de Cultura, està dotat amb 20.000 euros.
Calatayud (Asp, Alacant, 1942) començà la seva carrera als anys 70 com a il·lustrador i realitzant sèries per a la revista Trinca. Durant els 80 fou un dels més destacats representants de l'anomenada «línia clara valenciana». Pasà posteriorment a ser reconegut per la il·lustració d'obres de literatura infantil.
Ha publicat 49 llibres de ficció il·lustrats, sis dels quals amb textes i idees pròpies; ha colaborat en altres 19 llibres i ha publicat 10 àlbums de còmic dels que tambié és autor dels guions. Ha realitzat 12 exposicions individuals i ha participat en 58 exposicions col·lectives, entre les que es troben les més importants en el sector del llibre a nivell internacional.
Anteriormente obtení els premis Lazarillo de Il·lustració (1974, per Cuentos del año 2100), el Premi a la millor obra del Saló del Còmic de Barcelona (1998, per El pie frito) i en dos ocasions el Premio a les Millors Il·lustracions de Llibres Infantils i Juvenils, del Ministeri de Cultura (1989, per Una de indios y otras historias, y 1992, per Libro de las M’Alicias).
El jurat del Premi Nacional ha estat presidit per Rogelio Blanco (director general del Llibre, Arxius i Biblioteques) i composat per Mónica Fernández (subdirectora general de Promoció del Llibre); Pablo Jurado (per APIM); María Rius (per APIC); David Heras (per APIV); Suso Cubeiro (per AGPI); Enrique Martínez-Inchausti (per APIE-EIEP); Mariona Cabassa (per FADIP); Juan Bordes (per la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando); M.ª Jesús Esther Gil (per OEPLI); Reina Duarte (per la ministra de Cultura); y Arnal Ballester, autor guardonat a l'edició anterior.
Exposició 'Cinema fantàstic'
Maite Mínguez posseïx una de les majors col·leccions del món d'objectes relacionats amb el cinema. Maite, amb la complicitat del seu marit, Lluís del Val, president de la distribuïdora Manga Films, fa ja més de vint anys que va començar aquesta col·lecció que, a hores d'ara, compta amb un catàleg impressionant, integrat per vora dues mil peces de tot tipus.
Cinema fantàstic és l'exposició que mostra l'apartat dedicat a les pel·lícules de ciència ficció i d'aventures i que ja es va poder visitar, encara que sota un altre títol, a diverses mostres de cinema com la Setmana de Cinema Fantàstic i de Terror de Sant Sebastià, el Festival de Sitges o la Mostra de Cine Fantàstic Sci Fi de Madrid. Un recorregut per algunes de les pel·lícules del gènere més reeixides de les últimes dècades, que formen ja part del nostre imaginari col·lectiu.
Es poden trobar les màscares emprades en les seqüeles de Friday the 13th de Sean Cunningham, un guant dels que va usar l'actor Robert Englud en el paper de Freddy Krueger en A Nightmare on Elm Street (1984), de Wes Craven, els animatrònics de Ghoulies, de Luca Bercovici (1985), la túnica i la màscara de Scream, també de Craven (1996), els motlles i màscares facials de làtex que es van utilitzar en la preparació de Hellraiser III, d'Anthony Hickox (1992), un dels models de Gremlin dolent de Gremlins, de Joe Dante (1984), les màscares de simi de Planet of the Apes de Franklin J. Schaffner (1968), l'espasa que brandava un jove Arnold Schwarzenegger en Conan the Barbarian, de John Milius(1982), la mà articulada d'un Johnny Depp convertit per Tim Burton en una tendra revisitació del monstre de Frankenstein en Edward Scissorhands (1990), un tros de Kryptonita de Superman, de Richard Donner (1978), la pistola de Harrison Ford en l'adaptació cinematogràfica del clàssic de ciència ficció Blade Runner, de Ridley Scott (1982)... i així fins a més d'un centenar de peces que a partir del pròxim 10 de setembre podran admirar-se a l'espai expositiu de l'OCCC.
L'exposició es pot visitar tots els dies de dilluns a diumenge i de 10.00h a 21.00h. Entrada lliure.
© 2008 Octubre CCCC
C/ Sant Ferran, 12 - 46001 València. Tel. (0034) 96 315 77 99
dilluns, 13 / juliol / 2009
L'Encobert de València
Per J. M. Varona “Ché”
En data recent i en el Saló Sorolla de l'Ateneu Mercantil, es va presentar " L'Encobert de València" un còmic editat per la Delegació de Cultura de l'Ajuntament de la Capital del Turia, amb guió i dibuixos de José Aguilar García, basat en la novel·la que en 1851 va escriure Vicente Boix que tracta de la Guerra de les Germaníes que va tenir lloc en la València del segle XVI.
La presentació va estar a càrrec de l'autor de l'obra i de Federico Bru Santabárbara conegut investigador de la imatge gràfica, que va prendre la paraula en primer lloc per a parlar de la novel·la històrica dins de la qual situava el relat de L'Encobert, dels orígens del qual va parlar abans que aquest prenguera part en La Guerra de les Germaníes que va tenir lloc en el període conflictiu dels primers anys del regnat de Carlos I.
De les narracions històriques Federico va comentar que no sempre van ser les més justes, ja que en elles se solia degradar la imatge del contrari. Després va seguir parlant d'altres narracions: de les gràfiques i també de les diferències que puguen existir entre les paraules historieta, còmic i còmic ?totes de la mateixa família-, abans de citar al còmic històric fent referència a dos herois juvenils com van anar en el seu moment "El Guerrer de l'Antifaç" i "El Espadachín Emmascarat"Igualment va parlar dels àlbums il·lustrats per Antonio Hernández Palacios, dels quals va ressaltar la qualitat dels seus dissenys i el rigor històric per estar bé documentats. Va citar també a altres autors com José Ortiz i Miguel Calataiud, i de la mateixa manera, al Alatriste d'Arturo Pérez-Reverte.
Quant a la figura de L'Encobert, va al·ludir al realitzat en el passat pel dibuixant José Grau i que encara roman inèdit a pesar del temps transcorregut. AL final va comentar de com José Aguilar va abordar la posada en escena de ,L'Encobert de València?, i de com ell va preferir que, en el seu llibre, l'heroi romanguera en l'ombra ?de la qual solament ix, de tant en tant, per a avivar el foc de la revolta que els plebeus han encés i en ocasions ho fa emmascarat o disfressat d'ancià pelegrí?. Va lloar el treball de l'autor quant a disseny ??dins d'un estil figuratiu molt treballat?-i al documentat del període històric en el qual el personatge va arribar a moure's, i el de les imatges, a l'hora de reproduir coses de l'època, tals com: armes, utensilis, abillaments, edificis, places i carrers, individus etc. Després es va referir al contingut del llibre detenint-se en les seues facetes tècniques i històriques, dutes totes, a bon port per l'autor.
A continuació va parlar José Aguilar (València, 1966) per a agrair a l'Ajuntament i a l'Ateneu de València per la seua col·laboració i ajuda, i també, a Federico Moreno per les seues paraules. Va dir que el primer repte a superar, a l'hora d'elaborar el seu llibre, va consistir en l'eliminació d'alguns personatges i passatges que apareixen en les més de 400 pàgines de la novel·la original, que al seu judici, llastraven el ritme narratiu del còmic en el qual s'havia embarcat i que ell no volia veure'l convertit en una història de bustos parlantes.
Va comentar també, que va invertir part del sentit cronològic de l'obra original per a presentar alguns esdeveniments de tal forma que oferiren una lectura de conjunt més dinàmica, tal com va anar el cas de la conquesta de Granada que en la novel·la apareix quasi al final, i que en el còmic, passa al principi per que en aqueix període s'aborda la joventut de L'Encobert. Va afegir que en l'elaboració del còmic, va jugar amb les llums i les ombres que són protagonistes en aquesta història doncs no cal oblidar que en aquella època, les gents s'enllumenaven amb candiles, veles i torxes. Un altre dels protagonistes va ser el color; els colors tenen valors dinàmics.
Va utilitzar molt els blaus perquè moltes coses, en l'obra, succeeixen entre les llums de la matinada i el dia. Com complement al blau, va utilitzar el taronja que introdueix la línia de moviment. Aguilar se sent un cronista de l'època pel que en la primera pàgina i altres, va incorporar el pergamí per a introduir informació d'aquell temps.
El personatge apareix poc per que entén que aquest és l'essència del que era el moviment de la Germanía, paral·lel ?encara que menys conegut-, al dels Comuneros de Castella. L'autor va incorporar tots els recursos que va tenir a mà per a presentar les seues històries, que comencen amb la presa de Magrana pels Reis Catòlics, utilitzant vinyetes horitzontals, i més tard, quan els personatges comencen a parlar, va usar altre tipus de vinyetes. Va ser molt important documentar-se sobre: vestimenta, arquitectura, armes, tipus i costums de l'època etc. En el còmic ens trobem amb el desaparegut Palacio Real de València en el qual tenien lloc esdeveniments varis. És freqüent l'ús d'onomatopeies: tañido de campanes que es colen en altres vinyetes, espetec de canons, xiulades de fletxes, alaridos dels arribats a i altres sons.
Ajudat pel color, l'àlbum presenta vinyetes que parlen per si soles: escenes de l'epidèmia on veem a la noblesa fugint espantada; vinyetes en les quals apareixen el bo i el malvat en color violeta eixint-se d'elles perquè aquest puga veure's millor; unes altres, en les quals ens trobem l'assalt al castell de Corbera on s'introdueix la confusió i el moviment, utilitzant vinyetes que perden el seu marc i s'amuntonen; també aquelles en les quals es trenquen i s'astellen les seues vores per a reforçar la càrrega dramàtica; igualment vinyetes en les quals es reflecteixen la impotència, la indefensió i el desassossec dels personatges; i aqueixes altres en les quals es veuen els exèrcits dels agermanats a l'hora d'eixir i donar la batalla; altra més en la qual els soldats són representats de forma simbòlica per moltes lucecitas?
José Aguilar va acabar dient que no havia volgut contar una història en temps real, que si reflecteix en canvi on es va dirigir la revolta de les Germanías que va tenir un final tràgic en lluita desigual amb tropes reals més poderoses, desenllaç que va procurar esmorteir donant pas al simbòlic i deixar clar, que ho realment important d'aquella contesa, va anar ?la mort d'un ideal i el de la lluita de tot un poble.
La presentació va estar a càrrec de l'autor de l'obra i de Federico Bru Santabárbara conegut investigador de la imatge gràfica, que va prendre la paraula en primer lloc per a parlar de la novel·la històrica dins de la qual situava el relat de L'Encobert, dels orígens del qual va parlar abans que aquest prenguera part en La Guerra de les Germaníes que va tenir lloc en el període conflictiu dels primers anys del regnat de Carlos I.
De les narracions històriques Federico va comentar que no sempre van ser les més justes, ja que en elles se solia degradar la imatge del contrari. Després va seguir parlant d'altres narracions: de les gràfiques i també de les diferències que puguen existir entre les paraules historieta, còmic i còmic ?totes de la mateixa família-, abans de citar al còmic històric fent referència a dos herois juvenils com van anar en el seu moment "El Guerrer de l'Antifaç" i "El Espadachín Emmascarat"Igualment va parlar dels àlbums il·lustrats per Antonio Hernández Palacios, dels quals va ressaltar la qualitat dels seus dissenys i el rigor històric per estar bé documentats. Va citar també a altres autors com José Ortiz i Miguel Calataiud, i de la mateixa manera, al Alatriste d'Arturo Pérez-Reverte.
Quant a la figura de L'Encobert, va al·ludir al realitzat en el passat pel dibuixant José Grau i que encara roman inèdit a pesar del temps transcorregut. AL final va comentar de com José Aguilar va abordar la posada en escena de ,L'Encobert de València?, i de com ell va preferir que, en el seu llibre, l'heroi romanguera en l'ombra ?de la qual solament ix, de tant en tant, per a avivar el foc de la revolta que els plebeus han encés i en ocasions ho fa emmascarat o disfressat d'ancià pelegrí?. Va lloar el treball de l'autor quant a disseny ??dins d'un estil figuratiu molt treballat?-i al documentat del període històric en el qual el personatge va arribar a moure's, i el de les imatges, a l'hora de reproduir coses de l'època, tals com: armes, utensilis, abillaments, edificis, places i carrers, individus etc. Després es va referir al contingut del llibre detenint-se en les seues facetes tècniques i històriques, dutes totes, a bon port per l'autor.
A continuació va parlar José Aguilar (València, 1966) per a agrair a l'Ajuntament i a l'Ateneu de València per la seua col·laboració i ajuda, i també, a Federico Moreno per les seues paraules. Va dir que el primer repte a superar, a l'hora d'elaborar el seu llibre, va consistir en l'eliminació d'alguns personatges i passatges que apareixen en les més de 400 pàgines de la novel·la original, que al seu judici, llastraven el ritme narratiu del còmic en el qual s'havia embarcat i que ell no volia veure'l convertit en una història de bustos parlantes.
Va comentar també, que va invertir part del sentit cronològic de l'obra original per a presentar alguns esdeveniments de tal forma que oferiren una lectura de conjunt més dinàmica, tal com va anar el cas de la conquesta de Granada que en la novel·la apareix quasi al final, i que en el còmic, passa al principi per que en aqueix període s'aborda la joventut de L'Encobert. Va afegir que en l'elaboració del còmic, va jugar amb les llums i les ombres que són protagonistes en aquesta història doncs no cal oblidar que en aquella època, les gents s'enllumenaven amb candiles, veles i torxes. Un altre dels protagonistes va ser el color; els colors tenen valors dinàmics.
Va utilitzar molt els blaus perquè moltes coses, en l'obra, succeeixen entre les llums de la matinada i el dia. Com complement al blau, va utilitzar el taronja que introdueix la línia de moviment. Aguilar se sent un cronista de l'època pel que en la primera pàgina i altres, va incorporar el pergamí per a introduir informació d'aquell temps.
El personatge apareix poc per que entén que aquest és l'essència del que era el moviment de la Germanía, paral·lel ?encara que menys conegut-, al dels Comuneros de Castella. L'autor va incorporar tots els recursos que va tenir a mà per a presentar les seues històries, que comencen amb la presa de Magrana pels Reis Catòlics, utilitzant vinyetes horitzontals, i més tard, quan els personatges comencen a parlar, va usar altre tipus de vinyetes. Va ser molt important documentar-se sobre: vestimenta, arquitectura, armes, tipus i costums de l'època etc. En el còmic ens trobem amb el desaparegut Palacio Real de València en el qual tenien lloc esdeveniments varis. És freqüent l'ús d'onomatopeies: tañido de campanes que es colen en altres vinyetes, espetec de canons, xiulades de fletxes, alaridos dels arribats a i altres sons.
Ajudat pel color, l'àlbum presenta vinyetes que parlen per si soles: escenes de l'epidèmia on veem a la noblesa fugint espantada; vinyetes en les quals apareixen el bo i el malvat en color violeta eixint-se d'elles perquè aquest puga veure's millor; unes altres, en les quals ens trobem l'assalt al castell de Corbera on s'introdueix la confusió i el moviment, utilitzant vinyetes que perden el seu marc i s'amuntonen; també aquelles en les quals es trenquen i s'astellen les seues vores per a reforçar la càrrega dramàtica; igualment vinyetes en les quals es reflecteixen la impotència, la indefensió i el desassossec dels personatges; i aqueixes altres en les quals es veuen els exèrcits dels agermanats a l'hora d'eixir i donar la batalla; altra més en la qual els soldats són representats de forma simbòlica per moltes lucecitas?
José Aguilar va acabar dient que no havia volgut contar una història en temps real, que si reflecteix en canvi on es va dirigir la revolta de les Germanías que va tenir un final tràgic en lluita desigual amb tropes reals més poderoses, desenllaç que va procurar esmorteir donant pas al simbòlic i deixar clar, que ho realment important d'aquella contesa, va anar ?la mort d'un ideal i el de la lluita de tot un poble.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)